dimecres, 24 d’octubre de 2012

Relíquies d’Antoni Maria Claret com a venerable, com a beat i com a sant

No hi ha dubte que un dels sants catans amb més dotació de relíquies és sant Antoni Maria Claret. La seva personalitat, central en l’Església catalans del segle XIX, i de contundent influència en la del segle XX, mitjançant l’orde claretià, li han proporcionat una aureola que llueix amb llum pròpia.
Antoni Maria Claret i Clarà fou el cinquè d’onze germans dels quals cinc van morir a curta edat, nascut el 23 de desembre de 1807 a la població de Sallent. Els primers estudis els va fer a Sallent on la família regentava una fàbrica de filats i teixits de cotó. Hi va treballar inicialment en totes les tasques del procés de producció.
L’any 1824 es va desplaçar a Barcelona per perfeccionar els estudis de producció tèxtil combinant la feina a una fàbrica amb classes tècniques a la Llotja. Aleshores, va orientar la seva vida a la vocació religiosa iniciant els estudis de filosofia i teologia al seminari de Vic. El 1835 es va ordenar sacerdot i va exercir, durant dos anys, a la seva població nadiua. L’any 1839 va dirigir-se a Roma on va intentar ingressar a la Companyia de Jesús però una malaltia el va fer tornar a Catalunya.
Entre 1840 i 1843, va ser rector a les parròquies de Viladrau i de Sant Joan d’Oló. Posteriorment, després de rebre el títol de missioner apostòlic per la Santa Seu, es va dedicar a formar un grup de religiosos anomenat Germandat Apostòlica. En aquest període va recórrer un gran nombre de poblacions on era reclamat per les seves capacitats d’oratòria que sempre feia en llengua catalana.
El 1848 va fundar l’editorial Llibreria religiosa on va publicar diverses obres de caràcter pietós i pastoral. Aquell mateix any, va ser acusat de col·laboració amb  els carlistes i va marxar a Canàries durant uns mesos continuant la seva labor missionera. El 16 de juliol de 1849, altre cop a terres catalanes i concretament a Vic, va fundar la Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, coneguts com a claretians.
Un cop nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba, el 1850, va ser consagrat a la catedral vigatana. A Cuba es va dedicar a l’organització del clergat i va mantenir una especial atenció a la problemàtica social de l’illa. El 1855 va participar en la fundació de l’Institut Apostòlic de Maria Immaculada per a l’Ensenyament.
Va renunciar a l’arquebisbat per l’enfrontament amb les autoritats locals i un atemptat del qual va sortir il·lès. A partir de 1857, durant 12 anys, va residir a Madrid fent de confessor de la reina Isabel II. Va ocupar diversos càrrecs de direcció espiritual i d’administració entre els quals va destacar la presidència del monestir de l’Escorial; mentre, exercia el càrrec d’arquebisbe de Trajanòpolis des de 1860. El setembre de 1868, va acompanyar la reina al seu exili francès destronada per la revolució que va iniciar el Sexenni Democràtic o Revolucionari. En aquest període va assistir al concili Vaticà I a Roma. Posteriorment, es va establir a Prada de Conflent  i va passar els seus darrers dies al monestir cistercenc de Fontfreda, proper a Narbona.
Quan va morir, el 4 d’octubre de 1870, la comunitat claretiana ja estava formada per vuitanta-quatre religiosos i s’havien fundat sis cases en diverses ciutats catalanes i espanyoles. També, els claretians, tenien presència a Prada de Conflent, a Alger i a Santiago de Xile.
Un aspecte destacat del pare Claret va ser la seva abundant producció literària. Va escriure i publicar gairebé un centenar d’obres, entre llibres i opuscles, amb contingut catequístic. Entre aquestes destaquen: Cami dret i segur per a arribar al Cel, Catecisme de la Doctrina Cristiana, editats a la dècada de 1840 i dels quals se’n van fer diverses edicions; Sermons de missió, Colección de pláticas dominicales, a la dècada de 1850, Autobiografia, i Pláticas doctrinales i  L'Egoísmo vençut, a la de 1860.
La seva festa és el 24 d’octubre. Pius XI el va beatificar el 25 de febrer de 1934 i Pius XII, el 7 de maig de 1950, el va canonitzar. És patró del gremi dels teixidors i, en general, dels oficis relacionats amb la indústria tèxtil; a Terrassa, del gremi tèxtil llaner. També, dels estudiants, dels educadors claretians i de la premsa catòlica.


dilluns, 8 d’octubre de 2012

Relíquies de santa Teresa de Lisieux o del Nen Jesús

Santa Teresa del Nen Jesús (1873 – 1897), santa Teresa de Lisieux o santa Teresina, són els noms que rep aquesta religiosa canonitzada per diferenciar-la de santa Teresa de Jesús o d’Àvila. De nom secular Thérèse Martin va ingressar a l’orde de les carmelites descalces a l’edat de 15 anys. A causa de la tuberculosi va morir a l’edat de 24 anys.
Aquesta vida curta no va impedir que, ràpidament, esdevingués una de les religioses –futures santes- més invocades. Aquesta gran popularitat va fer que, contràriament al que solia ser habitual fins aleshores, fos beatificada només un quart de segle després de la seva mort, el 1923, i, encara més sorprenent, canonitzada només dos anys després, el 1925. La gran quantitat de relíquies en tarjetes són un testimoni d'aquesta gran devoció.
Santa Teresina va escriure la seva pròpia biografia on va fer la promesa que “després de la meva mort faré ploure roses”. Aquesta frase va fer fortuna i se la sol presentar, iconogràficament, vestida de carmelita, amb un crucifix i un ram de roses als braços. Les roses, o més aviat els seus pètals, són ben presents, també, en els actes de veneració que se li adrecen.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Relíquies de la clarissa Anna Maria Antigó venerada a Perpinyà

Relíquia A
La ciutat nord-catalana de Perpinyà venera, en el seu convent de Santa Clara, la figura i el cos d’Anna Maria Antigó. Aquesta religiosa és tinguda com a beata malgrat mai hagi obtingut la declaració oficial.
Pep Vila (1) a la revista Presència, esmenta com es pot veure el seu cos incorrupte al convent Reial de Santa Clara de la Passió del barri del Vernet de Perpinyà: “en un altar lateral, gairebé darrera la porta d’entrada, hi ha el taüt cobert per un vidre que mostra el cos de la clarissa, amb un perfum de santedat que es perpetua des de segles enrere” i afegeix que “sencera com una ametlla, va vestida amb un hàbit burell; té la pell del rostre i mans grogosa i apergaminada”. La causa de beatificació es va iniciar el 1905, moment en el qual es va editar un opuscle del qual Vila en va recollir les següents dades: “En 1842 i després d’aixecar la coberta del taüt, l’atmosfera va quedar embalsamada amb l’aroma que exhalava aquell dipòsit” i continuava dient que “després de netejar la pols del cadàver i veure l’estat dels hàbits, les monges la vestiren de nou sense cap dificultat perquè el cos era flexible com el d’una dona viva. Notaren, això sí, un esqueixament al llavi superior i la pèrdua de dues falanges dels dits del peu”.
Relíquia B
La religiosa va néixer el 1602 i va morir el 28 de setembre de 1676 i formava part de la congregació de les clarisses des de 1621.
Les dues relíquies que s’exposen, una de la tela que va cobrir el cos i l’altra del seu propi hàbit son uns sobrets en els quals, a la part superior, hi consta una impressió en francès:
Relíquia A: “Linge qui a enveloppé le corps de notre vénérée Mère Anna Maria Antigó, religieuse clarisse, morte en odeur de sainteté le 28 septembre 1676, à l’age de soixante-quatorze ans, dont le corps se trouve encore intact”. És a dir: “Tela que va embolicar el cos de la nostra venerada Mare Anna Maria Antigo, religiosa clarissa, que va morir en olor de santedat el 28 de setembre de 1676, a l'edat de setanta-quatre anys, on el cos encara està intacte”.
Relíquia B: “Habit de notre vénérée Mère Anna Maria Antigó, religieuse clarisse, morte en odeur de sainteté le 28 septembre 1676, à l’age de seixante-quatorze ans, dont le corps se trouve encore intact”. És a dir: “Hàbit de la nostra venerada Mare Anna Maria Antigo, religiosa clarissa, va morir en olor de santedat 28 setembre 1676, a l'edat de setanta-quatre anys, on el cos encara està intacte”.
Nota:
1 Vila, Pepe. “Anna Maria Antigó, la santa incorrupta” Dins: revista Presència, 24 – 30 de gener de 1993, p. 22 - 23