dimecres, 30 de maig de 2012

Relíquia del beat Pere Tarrés, com a Servent de Déu


Pere Tarrés i Claret (Manresa, 29 de maig de 1905- Barcelona, 31 d'agost de1950) fou un metge i capellà català. És venerat com a beat per l'Església catòlica.

El diumenge 5 de setembre de 2004, al santuari de la Santa Casa de Loreto, Pere Tarrés fou beatificat per l'església catòlica. La seva festivitat és el 30 de maig, aniversari de la seva ordenació sacerdotal.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pere_Tarr%C3%A9s_i_Claret

diumenge, 27 de maig de 2012

Relíquies del beat Josep Tous i Soler


Josep Tous i Soler (Igualada, 31 de març de 1811 - Barcelona, 27 de febrer de 1871), conegut com a Pare Tous,  va ésser un frare caputxí, fundador de la Congregació de les Caputxines de la Mare del Diví Pastor. 
Fou beatificat el 25 d'abril de 2010 a Santa Maria del Mar de Barcelona.


dimarts, 22 de maig de 2012

Relíquies de Joaquima de Vedruna, com a venerable, beata i santa


Joaquima de Vedruna i Vidal va néixer el 16 d’abril de 1783 i va ser la cinquena de vuit fills d’una família de la burgesia barcelonina que vivia al carrer Hospital. Va rebre una bona formació inicial amb els seus germans, mitjançant un preceptor, que li va permetre adonar-se de les dificultats que suposava ser una persona analfabeta. Quan només tenia 12 anys, se li va despertar la vocació religiosa i va intentar ingressar al convent de l’Encarnació de Carmelites calçades proper a casa seva però no va ser admesa per raó d’edat.
L’any 1799 es va casar a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona amb el vigatà Teodor de Mas, amic de la família i, com el pare de Joaquima, advocat i procurador de la Reial Audiència del Principat de Catalunya. El matrimoni va tenir nou fills dels quals tres van morir amb curta edat.
En esclatar la Guerra del Francès, la família va fixar la seva residència al manso Escorial de Vic, propietat del seu espòs, Teodor de Mas. El van reclamar per exercir diverses tasques dins la contesa mentre Joaquima i els seus fills van restar al mas. L’ocupació de Vic per part de l’exèrcit napoleònic, motivà la fugida  a la  zona de la Calma, al Montseny, on van restar refugiats al mas del Clot de la Móra fins que Vic va ser abandonada per les tropes. Un cop acabat el conflicte, el seu marit va intentar reprendre l’activitat professional a Barcelona però va morir l’any 1816 a causa d’una tuberculosi. Joaquima restava vídua a l’edat de 33 anys.
Va haver d’assumir totes les càrregues familiars. Vivia al manso Escorial de Vic dedicada als seus fills amb la previsió que, quan aquests fossin adults, entraria de religiosa en un convent.
L’any 1819 va conèixer al pare caputxí fra Esteve d’Olot, que va esdevenir el seu director espiritual. A instàncies seves va madurar la decisió de fundar una congregació amb una doble tasca educativa i sanitària, per als més dèbils socialment.  El 6 de gener de 1826, a mans del bisbe de Vic, Pau Jesús Corcuera, Joaquima professava amb el nom de Joaquima del pare Sant Francesc i, el 26 del mes següent, s’iniciava l’Institut dedicat a cura de malalts des dels hospitals municipals, a l’educació de noies des de l’escola pública, i a l’atenció dels marginats des de les Cases de Caritat. Es va posar sota l’advocació de la Mare de Déu del Carme amb el nom de Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat. La primera comunitat estava formada per cinc noies. El manso Escorial va ser el lloc inicial de la seva labor i, va estar regida per una regla, de caire franciscà, redactada per fra Esteve.
El 1837, a causa de la primera Guerra Carlina i de les idees polítiques del seu fill, Joaquima va ser empresonada per un breu període de temps. Posteriorment, va anar a Berga des d’on, l’any 1840, s’exilià a França juntament amb un grup de germanes, passant els Pirineus a peu i es dirigí a Perpinyà on va restar durant tres anys. 
L’any 1843, retornada de l’expatriació, va vigoritzar les cases que ja s’havien fundat abans de la guerra i reobrí el noviciat establert a Vic. Va reprendre la tasca fundacional instal·lant moltes comunitats per tot Catalunya. En aquesta època va rebre la col·laboració del pare Antoni Maria Claret a qui va encomanar l’ampliació de la Regla primitiva amb normes de govern.
L’any 1849 va patir un primer accident vascular cerebral, del que es recuperà.  En 1852, però, es va retirar a la Casa de Caritat de Barcelona, perquè el fred de Vic, afectava la seva salut. Petits atacs de feridura afebliren la seva salut. Va morir a Barcelona el 28 d’agost de 1854 a causa de la gran epidèmia de còlera. Aleshores, les cases fundades per Joaquima de Vedruna ja eren trenta i les germanes unes cent cinquanta.
Pius XII la va beatificar el 19 de maig de 1940 i Joan XXIII la va canonitzar el 12 d’abril de 1959.

Font: Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 61-63

dissabte, 19 de maig de 2012

Relíquies diverses de Francesc Coll, com a venerable, beat i sant


Francesc Coll i Guitart va ser el menor de deu germans, nascut el 18 de maig de 1812, Gombrèn (el Ripollès). Abans de complir quatre anys va quedar orfe de pare. L’any 1823 va iniciar els estudis d’humanitats i filosofia al Seminari de Vic mentre residia a la masia de Puigseslloses del terme municipal de Folgueroles. Posteriorment, va continuar la seva formació en llatí i gramàtica. L’any 1830 va ingressar a l’orde dominicà professant al convent de l’Anunciació de Girona, on va adquirir coneixements de teologia.
A causa de la desamortització va abandonar la vida conventual quna havia assolit el diaconat. Retirat a Gombrèn i a Vic, amb la condició d’exclaustrat, va rebre llicència per rebre el sacerdoci  i va esdevenir prevere a Solsona l’any següent. L’any 1839 va anar de vicari de la parròquia d’Artés i, posteriorment, a Moià. En aquesta època va iniciar una intensa tasca missionera amb el grup format al voltant de la figura d’Antoni M. Claret. El 1844, va rebre el títol de missioner apostòlic recorrent poblacions de diverses comarques predicant en missions, novenaris i quaresmes durant 10 anys.
En el nombrosos viatges per terres catalanes es va conscienciar de la necessitats formatives de la població, especialment de les dones. El 15 d’agost de 1856 va fundar la Congregació de Germanes Dominiques de l’Anunciata per afavorir la formació de les nenes de famílies més necessitades, la vida missionera i l’atenció de malalts.
Va dirigir la congregació fins que la salut li va permetre i la va dotar d’una regla per la qual quedava definit el seu funcionament; a la seva mort, ja hi havia 50 cases fundades.
L’any 1869, mentre predicava, va patir un atac d’apoplexia produïda per una accident vascular cerebral. Aquesta afectació va produir-li una progressiva i ràpida ceguesa, i una minva de les facultats mentals que va derivar, el 2 d’abril de 1875, en la seva mort a  Vic.
El papa Joan Pau II el va fer beat el 29 d’abril de 1979, essent la primera beatificació del pontífex, i Benet XVI el va fer sant, l’11 d’octubre de 2009.


dijous, 17 de maig de 2012

Relíquies de Pasqual Bailón, ara sant


Frare llec franciscà que va néixer el 16 de maig de 1640 a Torrehermosa (Aragó)  i va morir el 17 de maig de 1592 a Vila-real (País Valencià).
Pasqual Bailón Yubero, nascut en una família pagesa humil, va viure a la llar familiar fins als 7 anys. A partir d’aquesta edat va fer de pastor d’ovelles. En aquesta època va aprendre a llegir i escriure de forma autodidacte a partir de les lectures de devocionaris i llibres de temàtica religiosa.
Quan tenia uns 20 anys, va entrar al convent de l’orde franciscà descalç, de la Mare de Déu d’Orito o Loreto, a Montfort, on professà el 2 de febrer de 1565. Com a frare llec hi va realitzar les feines més humils i va exercir-hi de porter. L’any 1576, fou enviat pel ministre provincial a París per dur documents al general de l’orde. Durant el viatge, va ser apedregat pels calvinistes francesos. Va residir en diferents convents. A Almansa va fer de mestre de novicis. El 1588, va anar a viure a Nostra Senyora del Roser de Vila-real, quan encara formava part del bisbat de Tortosa, on va seguir fent feines senzilles. Era un gran devot del misteri de l’Eucaristia.
El papa Pau V el va beatificar el 29 d’octubre de 1618 i va ser canonitzat, el 16 d’octubre de 1690, per Alexandre VIII.

Font: Diccionari de sants histórics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 92-93

dilluns, 14 de maig de 2012

Relíquia de santa Gemma Galgani


Gemma Galgani (Capannori, província de Lucca, 12 de març de 1878 - Lucca, 11 d'abril de 1903) va ser una jove, mística vinculada a la congregació de les Religioses de la Passió de Jesucrist.

Beatificada el 14 de maig de 1933 per Pius XI, va ésser canonitzada per Pius XII en 1940. Esdevenia la primera santa que havia viscut en el segle XX. El seu cos incorrupte, es conserva al santuari passionista de Lucca, que ha esdevingut lloc de pelegrinatge.

diumenge, 6 de maig de 2012

Relíquia de Doménico Savio com a Venerable


Doménico Savio (San Giovanni da Riva, Sardenya, 2 d'abril de 1842 - Mondonio,  Sardenya, 9 de març de 1857)  va ser un alumne de sant Joan Bosco, a l'Oratori de Sant Francesc de Sales, que es va proposar ser sant i va morir tres setmanes abans de fer els 15 anys d'edat, sent el sant no màrtir més jove de l'Església Catòlica.
Savio va ser declarat Venerable el 1933 pel Papa Pius XI, va ser beatificat el 1950 i declarat sant el 1954 pel Papa Pius XII.