dissabte, 24 de novembre de 2012

Relíquia de Bonaventura Gran, ara beat, com a servent de Déu

Miquel Gran Peris, nascut a Riudoms el 1620. El folklorista Joan Amades el fa fill de Montbrió del Camp i dóna constància del fet que es va casar però curiosament assenyala que “durant el matrimoni va fer vida casta i santa i mai no va, ni tan sols, mirar a la seva esposa (1)”. La Gran Enciclopèdia Catalana, per la seva banda, explica que “morta la seva muller, el 1640 entrà al convent d’Escornalbou dels menors franciscans reformats, del qual passà, sempre llec, a Móra i a Terrassa (2)”. Va adoptar el nom de Bonaventura Gran, amb el qual és conegut, així com, també, ho és amb el de Bonaventura de Barcelona. Traslladat a Roma, el 1658, arriba a ser conseller de diversos papes, reforma l'ordre seràfic (3) amb la fundació de l’orde del Retir (4). Va morir la ciutat italiana, el 1684, havent deixat una digne memòria; per aquest motiu, el 1775, va ser declarat venerable, i beatificat el 1906. La Viquipèdia explica com va caldre dues curacions miraculoses per considerar Bonaventura mereixedor de les distincions atorgades: “l'una el 1790 en què una dona va quedar en un estat gravíssim després de caure del cavall i es va curar inexplicablement després d'haver-lo invocat; l'altra, el 1818 en què una altra dona, quedà inconscient durant tres dies després d'un part i es curà instantàniament després d'aplicar-se-li una relíquia del venerable (5). El seu cos va ser retornat a la seva població natalícia el 1972 on és venerat a la capella del Santíssim de l’església de Sant Jaume Apòstol.
Aquesta relíquia, fixada en un pergamí signat l'11 de setembre de 1848 l'anomena Bonaventura de Barcelona.
 Notes:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 5, p. 96 - 97
2 “Bonaventura de Barcelona”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana,  Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, vol. 5, p. 203
3 “Riudomencs il·lustres” [en línia] Organisme Autònom per a la Societat de la Informació – OASI. Regidories de Cultura i de Festes Ajuntament de Riudoms [Consulta: 15 de novembre de 2008] Disponible a:
http://www.riudoms.org/niv2.php?id=100
4 Amades, Costumari, Íbid.
5 “Beat Bonaventura Gran” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 15 de novembre de 2008]Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Beat_Bonaventura_Gran

dilluns, 5 de novembre de 2012

Relíquies de Maria Ràfols, com a serventa de Déu i com a beata

Maria Ràfols Bruna va néixer a Vilafranca del Penedès el 5 de novembre de 1781. De joveneta va ingressar al monestir barceloní de les religioses hospitalàries de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Durant aquesta estada hi hagué una gran epidèmia a la ciutat i això la va inspirar que calia fundar una congregació dedicada a l’assistència de malalts.
El 1804 es va traslladar a Saragossa on va exercir de superiora de l’hospital de Nostra Senyora de la Gràcia. Des d’aquesta posició va destacar per la seva actuació durant el setge que va patir la ciutat durant la Guerra del Francès.
Va ser fundadora de les Germanes de la Caritat de Santa Anna juntament amb el P. Joan Bonal (Girona, 1769 – Zuera, 1829).
Va morir a la ciutat capital aragonesa el  30 d'agost de 1853.
Fou beatificada per Joan Pau II l'1 d'octubre de 1994.

Font: Soler, Raimon. “Ràfols Bruna, Maria” dins: Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Claret, 2001, vol. 3, p. 198

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Relíquies d’Antoni Maria Claret com a venerable, com a beat i com a sant

No hi ha dubte que un dels sants catans amb més dotació de relíquies és sant Antoni Maria Claret. La seva personalitat, central en l’Església catalans del segle XIX, i de contundent influència en la del segle XX, mitjançant l’orde claretià, li han proporcionat una aureola que llueix amb llum pròpia.
Antoni Maria Claret i Clarà fou el cinquè d’onze germans dels quals cinc van morir a curta edat, nascut el 23 de desembre de 1807 a la població de Sallent. Els primers estudis els va fer a Sallent on la família regentava una fàbrica de filats i teixits de cotó. Hi va treballar inicialment en totes les tasques del procés de producció.
L’any 1824 es va desplaçar a Barcelona per perfeccionar els estudis de producció tèxtil combinant la feina a una fàbrica amb classes tècniques a la Llotja. Aleshores, va orientar la seva vida a la vocació religiosa iniciant els estudis de filosofia i teologia al seminari de Vic. El 1835 es va ordenar sacerdot i va exercir, durant dos anys, a la seva població nadiua. L’any 1839 va dirigir-se a Roma on va intentar ingressar a la Companyia de Jesús però una malaltia el va fer tornar a Catalunya.
Entre 1840 i 1843, va ser rector a les parròquies de Viladrau i de Sant Joan d’Oló. Posteriorment, després de rebre el títol de missioner apostòlic per la Santa Seu, es va dedicar a formar un grup de religiosos anomenat Germandat Apostòlica. En aquest període va recórrer un gran nombre de poblacions on era reclamat per les seves capacitats d’oratòria que sempre feia en llengua catalana.
El 1848 va fundar l’editorial Llibreria religiosa on va publicar diverses obres de caràcter pietós i pastoral. Aquell mateix any, va ser acusat de col·laboració amb  els carlistes i va marxar a Canàries durant uns mesos continuant la seva labor missionera. El 16 de juliol de 1849, altre cop a terres catalanes i concretament a Vic, va fundar la Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, coneguts com a claretians.
Un cop nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba, el 1850, va ser consagrat a la catedral vigatana. A Cuba es va dedicar a l’organització del clergat i va mantenir una especial atenció a la problemàtica social de l’illa. El 1855 va participar en la fundació de l’Institut Apostòlic de Maria Immaculada per a l’Ensenyament.
Va renunciar a l’arquebisbat per l’enfrontament amb les autoritats locals i un atemptat del qual va sortir il·lès. A partir de 1857, durant 12 anys, va residir a Madrid fent de confessor de la reina Isabel II. Va ocupar diversos càrrecs de direcció espiritual i d’administració entre els quals va destacar la presidència del monestir de l’Escorial; mentre, exercia el càrrec d’arquebisbe de Trajanòpolis des de 1860. El setembre de 1868, va acompanyar la reina al seu exili francès destronada per la revolució que va iniciar el Sexenni Democràtic o Revolucionari. En aquest període va assistir al concili Vaticà I a Roma. Posteriorment, es va establir a Prada de Conflent  i va passar els seus darrers dies al monestir cistercenc de Fontfreda, proper a Narbona.
Quan va morir, el 4 d’octubre de 1870, la comunitat claretiana ja estava formada per vuitanta-quatre religiosos i s’havien fundat sis cases en diverses ciutats catalanes i espanyoles. També, els claretians, tenien presència a Prada de Conflent, a Alger i a Santiago de Xile.
Un aspecte destacat del pare Claret va ser la seva abundant producció literària. Va escriure i publicar gairebé un centenar d’obres, entre llibres i opuscles, amb contingut catequístic. Entre aquestes destaquen: Cami dret i segur per a arribar al Cel, Catecisme de la Doctrina Cristiana, editats a la dècada de 1840 i dels quals se’n van fer diverses edicions; Sermons de missió, Colección de pláticas dominicales, a la dècada de 1850, Autobiografia, i Pláticas doctrinales i  L'Egoísmo vençut, a la de 1860.
La seva festa és el 24 d’octubre. Pius XI el va beatificar el 25 de febrer de 1934 i Pius XII, el 7 de maig de 1950, el va canonitzar. És patró del gremi dels teixidors i, en general, dels oficis relacionats amb la indústria tèxtil; a Terrassa, del gremi tèxtil llaner. També, dels estudiants, dels educadors claretians i de la premsa catòlica.


dilluns, 8 d’octubre de 2012

Relíquies de santa Teresa de Lisieux o del Nen Jesús

Santa Teresa del Nen Jesús (1873 – 1897), santa Teresa de Lisieux o santa Teresina, són els noms que rep aquesta religiosa canonitzada per diferenciar-la de santa Teresa de Jesús o d’Àvila. De nom secular Thérèse Martin va ingressar a l’orde de les carmelites descalces a l’edat de 15 anys. A causa de la tuberculosi va morir a l’edat de 24 anys.
Aquesta vida curta no va impedir que, ràpidament, esdevingués una de les religioses –futures santes- més invocades. Aquesta gran popularitat va fer que, contràriament al que solia ser habitual fins aleshores, fos beatificada només un quart de segle després de la seva mort, el 1923, i, encara més sorprenent, canonitzada només dos anys després, el 1925. La gran quantitat de relíquies en tarjetes són un testimoni d'aquesta gran devoció.
Santa Teresina va escriure la seva pròpia biografia on va fer la promesa que “després de la meva mort faré ploure roses”. Aquesta frase va fer fortuna i se la sol presentar, iconogràficament, vestida de carmelita, amb un crucifix i un ram de roses als braços. Les roses, o més aviat els seus pètals, són ben presents, també, en els actes de veneració que se li adrecen.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Relíquies de la clarissa Anna Maria Antigó venerada a Perpinyà

Relíquia A
La ciutat nord-catalana de Perpinyà venera, en el seu convent de Santa Clara, la figura i el cos d’Anna Maria Antigó. Aquesta religiosa és tinguda com a beata malgrat mai hagi obtingut la declaració oficial.
Pep Vila (1) a la revista Presència, esmenta com es pot veure el seu cos incorrupte al convent Reial de Santa Clara de la Passió del barri del Vernet de Perpinyà: “en un altar lateral, gairebé darrera la porta d’entrada, hi ha el taüt cobert per un vidre que mostra el cos de la clarissa, amb un perfum de santedat que es perpetua des de segles enrere” i afegeix que “sencera com una ametlla, va vestida amb un hàbit burell; té la pell del rostre i mans grogosa i apergaminada”. La causa de beatificació es va iniciar el 1905, moment en el qual es va editar un opuscle del qual Vila en va recollir les següents dades: “En 1842 i després d’aixecar la coberta del taüt, l’atmosfera va quedar embalsamada amb l’aroma que exhalava aquell dipòsit” i continuava dient que “després de netejar la pols del cadàver i veure l’estat dels hàbits, les monges la vestiren de nou sense cap dificultat perquè el cos era flexible com el d’una dona viva. Notaren, això sí, un esqueixament al llavi superior i la pèrdua de dues falanges dels dits del peu”.
Relíquia B
La religiosa va néixer el 1602 i va morir el 28 de setembre de 1676 i formava part de la congregació de les clarisses des de 1621.
Les dues relíquies que s’exposen, una de la tela que va cobrir el cos i l’altra del seu propi hàbit son uns sobrets en els quals, a la part superior, hi consta una impressió en francès:
Relíquia A: “Linge qui a enveloppé le corps de notre vénérée Mère Anna Maria Antigó, religieuse clarisse, morte en odeur de sainteté le 28 septembre 1676, à l’age de soixante-quatorze ans, dont le corps se trouve encore intact”. És a dir: “Tela que va embolicar el cos de la nostra venerada Mare Anna Maria Antigo, religiosa clarissa, que va morir en olor de santedat el 28 de setembre de 1676, a l'edat de setanta-quatre anys, on el cos encara està intacte”.
Relíquia B: “Habit de notre vénérée Mère Anna Maria Antigó, religieuse clarisse, morte en odeur de sainteté le 28 septembre 1676, à l’age de seixante-quatorze ans, dont le corps se trouve encore intact”. És a dir: “Hàbit de la nostra venerada Mare Anna Maria Antigo, religiosa clarissa, va morir en olor de santedat 28 setembre 1676, a l'edat de setanta-quatre anys, on el cos encara està intacte”.
Nota:
1 Vila, Pepe. “Anna Maria Antigó, la santa incorrupta” Dins: revista Presència, 24 – 30 de gener de 1993, p. 22 - 23

dilluns, 10 de setembre de 2012

Relíquia de la mesura del peu de la Mare de Déu

Els Evangelis canònics no proporcionen gaire informació de l’aspecte físic de Maria, la Mare de Déu, ni de la seva edat en els moments clau de la seva vida. Precisament, Evangelista Vilanova afirma que Maria és “esmentada només d’una forma discreta i episòdica (anunciació, visitació, Betlem, purificació, fugida a Egipte, visita al temple, noces de Canà, crucifixió, Pentecosta, en el conjunt de la literatura neotestamentària” (1). Cal anar als evangelis apòcrifs per trobar informació personal de la Mare de Déu, especialment en el període anterior al naixement de Jesucrist. El protoevangeli de Jaume relata la vida de Maria fins al naixement de Jesús però no ofereix dades relacionades amb l’edat i aspecte de Maria en relació als fets concrets de la seva biografia (2).
Per aquesta raó esdevé especialment curiosa i interessant una relíquia sobre paper on hi ha impresa la suposada planta de la sabata de la Mare de Déu. A l’interior del perímetre d’aquesta planta hi ha un escrit, en italià, que ens aproxima a la seva procedència sense, però, determinar-la: “Justa mesura del peu de la Santíssima Verge Mare de Déu, treta del seva veritable sabata, que es conserva amb molta devoció en el un convent d’Espanya. El Papa Joan XXII va concedir 300 anys d'indulgència a qui besi tres vegades aquesta mesura i resi tres Avemaries, les que van ser confirmades pel papa Climent VIII, l'any de la nostra redempció de 1603. Aquestes indulgències no tenint prescripció de nombre es poden guanyar totes les vegades al dia que desitgin els devots de la Santíssima Mare de Déu. Es pot també aplicar per les ànimes del Purgatori. És permès per a major glòria de la Reina del Cel i de la terra, treure d'aquesta mesura altres semblants a ella les quals totes tenen les mateixes indulgències. Maria Mare de la Gràcia, prega per nosaltres”.
L’aspecte que, d’entrada, desperta la curiositat és la seva dimensió. La seva llargada màxima és d’uns 18,5 centímetres. Això indicaria, en les mides actuals, que seria una sabata amb número 29-30, que estaria relacionat amb una edat de 5 anys. Per altra banda, és interessant el fet que, tot i indicar que es tracta d’una relíquia en possessió d’un “convent d’Espanya” estigui escrit en un text redactat en italià. En qualsevol cas, assenyala l’interès internacional de la relíquia.
Pot donar-se el cas, malgrat no ho indiqui l’escrit de la relíquia, que estigui relacionada amb la planta del peu d’una imatge mariana venerada, com sí diu, en un monestir espanyol. Són més habituals del que sembla aquestes relíquies que aporten mesures d’imatges escultòriques ja sigui amb unes cintes, que indiquen llargada o perímetre, o d’altres que, com l’exposada en aquest text, fa referència al peu. De casos propers n’hi ha Rovaprevera (Torelló) o, ja més llunyà, a Loreto (Itàlia). D’aquests darrers, podeu llegi un interessantíssim apunt del bloc & Piscolabis Librorum del 2 de març de 2009.
Notes:
1 Vilanova, Evangelista. “Maria” dins Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, vol. 14, p. 394
2 Santos, Aurelio de. Los evangelios apócrifos: edición crítica y bilingüe. Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 1985, p. 136-176

dissabte, 1 de setembre de 2012

Relíquia nord-americana de sant Ramon Nonat

Contraportada i portada
El naixement de sant Ramon va ser conseqüència, segons la tradició, de la intervenció decidida del senyor de Cardona; al voltant de l’any 1200, amb l’espasa va obrir el ventre de la mare quan aquesta ja havia mort. D’aquest fet li prové el sobrenom de no nat ja que no havia estat infantat de forma natural.

Pâgines interiors 2 i 3
A l’edat de 21 anys va ingressar en l’orde, recentment fundada, de la Mercè. Des d’aquesta organització, ja ordenat sacerdot, va participar en diverses redempcions d’esclaus. D’aquestes gestes se’n recorden tres de remarcables, una a València i dues a Alger, on va deslliurar de l’esclavatge a una gran quantitat de captius. La tradició també recorda el fet que el mateix sant va estar esclavitzat durant diversos mesos. Aleshores, va patir martiri amb un cadenat que li tancava la boca i li impedia divulgar la fe cristiana. Quan feia camí cap a Roma, el 31 d’agost de 1240, va morir al castell dels vescomtes de Cardona.
La seva festivitat se celebra el 31 d’agost. L’any 1620 va rebre la beatificació per Urbà VIII i la canonització, el 1657, per Alexandre VII.
La difusió de l’orde mercedari ha donat una gran empenta a la devoció dels seus sants. A l’estat d’Ohio dels Estats Units hi ha la població de Berea on va té la seu un convent de l’orde de la Mercè. Aquest cenobi és el lloc d’origen d’aquesta relíquies de tercer ordre (per contacte). Un petit díptic de 60 x 55 mm, amb quatre pàgines.
Portada (pàg. 1): Sant Ramon Nonat, cardenal (encerclant dibuix). Patró de la Maternitat, advocat de felicitat a la família cristiana Contraportada (pàg. 4): Pares de l'Ordre de la Mare de Déu de la Mercè. Monestir de la Mare de Déu de la Mercè, Berea, Ohio Interior (pàg. 2): Sant Ramon Nonat. Aquest membre estimat i sant de l'Ordre de la Mare de Déu de la Misericòrdia ha fet durant centenars d'anys, assistits per esposes i mares cristianes. La seva assistència es recomana a les dones embarassades i per a tots els que busquen pau, tranquil•litat i felicitat en la famíliaInterior (pàg. 3): Aquesta santa tela va tocar una relíquia de Sant Ramon Nonat

Relíquies del cotó de santa Sabina de Sant Pere d’Àger o d’Olot

A Catalunya es veneren (o s’han venerat) dues santa Sabina. D’una d’elles deu ser aquest cotó que, com en d’altres casos, ha esdevingut una “relíquia per contacte”. De fet, quan hi ha hagut l’interès en fer uns sobres impresos com aquest significa que la devoció a la santa ha estat ferma i incontestable.
Històricament, la primera de les santes Sabines venerades a Catalunya és la de Sant Pere d’Àger. Aquesta col•legiata de la Noguera, nascuda a la primera meitat del segle XI deu la seva empenta al cavaller Arnau Mir de Tost. Es tracta de la germana de dos altres sants màrtirs, Vicenç i Cristeta, originaris de la ciutat castellana d’Àvila i martiritzats en temps de Dacià (s.IV). La seva fama es va escampar per aquells paratges, especialment, a l’alta edat mitjana quan se’ls va dedicar un temple romànic. Jaime Villanueva, al seu Viaje literario á las iglesias de España, esmenta que a l’església d’Àger hi havia una urna, molt posterior, amb relíquies de las santa que hi devien ser portades pel mateix Arnau Mir des d’Àvila on hauria assistit en afers de conquesta sobre els sarraïns. Malgrat aquet ball de dates, Villanueva  estableix que el culte a la santa devia iniciar-se a partir del segle.
A l’església de Sant Esteve d’Olot es veneraven les relíquies de l’altra santa Sabina. En una urna de plata que guardava el seu cap, ossos principals i part de la seva sang. Es tractava d’una de tantes  restes sacres que s’atribuïen a màrtirs cristians enterrats als antics cementiris de Roma, en concret del Ciríac. El 6 de desembre de 1667, el provincial dels jesuïtes, Jacint Piquer les havia obsequiat  a diversos comissionats d’Olot. La tradició recomanava, en cas de sequera, acompanyar les relíquies de santa Sabina a l’església del Tura on testaven fins que queia la pluja. Havia estat fundada una confraria dedicada a aquesta santa que fou concedida, el 1684, pel papa Innocenci XI. La seva festivitat és indicada pel 29 d’agost.
De quina santa Sabina és el cotó d’aquesta relíquia? Per qui pugui donar llum a aquets dilema, vagi la nostra eterna gratitud.
Amb agraïment a Bibliogoigs per la cessió dels goigs que il•lustren aquest text
Font:
Ferrer, Félix A. "Literatura hagiogràfica latina en torno a los mártires Vicente, Sabina y Cristeta de Ávila (siglos VII-XI)". Hispania Sacra, LX 121, gener-juny de 2008, p. 9-46
Paluzié, Esteve. Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes, su historia civil, religiosa y local. Barcelona: Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepís, 1860, p. 150
Villanueva, Jaime. Viage literario á las iglesias de España. València: Imprenta de Olivares, 1824, vol. 9, p. 134-140

dilluns, 27 d’agost de 2012

Relíquies de santa Teresa de Jesús Jornet com a beata

Teresa Jornet i Ibars va néixer a Aitona (el Segrià), el 9 de gener de 1843. Fou la primogènita de quatre germans nascuts en una família a pagesos benestants amb diversos membres dedicats a la vida religiosa. En destacava el germà de la seva àvia materna, Francesc Palau i Quer, frare carmelita descalç .
Va viure gran part de la seva infància amb una tieta a Lleida on va adquirir els primers estudis. Als 14 anys es va traslladar a Fraga on va estudiar magisteri i aconseguir la titulació de mestra. A la població urgellenca d’Anglesola va exercir la professió durant un temps.
A principi de 1862, va acceptar l’oferiment del seu oncle Francesc Palau que li va oferir a un orde que havia fundat. A mitjan 1868, després de la suspensió d’aquesta congregació, va fer de mestra de nenes a l’escola del convent de Santa Clara de la localitat burgalesa de Briviesca. En aquest centre va iniciar el noviciat per formar per de l’orde franciscà; no va arribar a professar  a causa d’una malaltia i va tornar a la llar paterna. Una vegada es va recuperar, el seu oncle la va reclamar, de nou, per fer de visitadora de les escoles de l’Institut de Carmelites Descalces Terciàries. A la mort de Palau, va abandonar aquesta tasca després de.
A mitjan de 1872, en un viatge a Estadilla i Barbastre, a terres d’Osca, va contactar amb el sacerdot Pedro Llacera. Aquest li exposà el projecte iniciat de fundar un institut religiós dedicat a l’assistència dels ancians desvalguts. D’aquesta trobada en va sorgir la congregació de Germanetes dels Ancians Desemparats en la qual consta com a fundadora. L’any següent va vestir l’hàbit i s’establí, amb la primera comunitat, a la plaça de l’Almoina de la ciutat de València, on havien estat reclamades per una associació catòlica. El 1877, acceptar els vots perpetus. Des d’aleshores, com a superiora general de l’Institut, participà en la seva expansió. El 1887, el papa Lleó XIII, va aprovar la congregació.
La seva delicada salut, afectada per una malaltia crònica, no li va impedir fer continuats viatges i la recaptació d’almoines i donatius necessaris per al manteniment de les cases que s’anaven obrint. Va morir el 26 d’agost de 1897, Llíria (País Valencià).
El papa Pius XII, el 27 d’abril de 1958, en va decretar la beatificació i Pau VI la va canonitzar el 27 de gener de 1974. Aquest darrer pontífex la va nomenar patrona de l’ancianitat, l’any 1977.
Font: Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 136-137

dilluns, 13 d’agost de 2012

Relíquia de la Venerable Filomena de Santa Coloma

Josepa Ferrer i Galzeran va néixer a Móra d’Ebre, el 1841, en una família de deu germans. Quan tenia 13 anys es va veure atreta per la vida mística i contemplativa ingressant al convent de les mínimes de Sant Francesc de Paula, a Valls, adoptant el nom de Filomena de Santa Coloma. Diversos períodes d’èxtasi li van proporcionar visions i revelacions de caràcter espiritual. Va viure entregada a la recerca de la perfecció moral amb una gran entrega a la penitència.
Josep-Rafael Carreras de Nadal, al Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, en diu que “es tracta  d’un dels casos més evidents  i extraordinaris de la mística cristiana de tots els temps”. Va morir, a Valls, l’any 1868. La seva fama de santedat va estar acompanyada per la incorruptibilitat del seu cos.
El papa Lleó XIII la va declarar venerable l’any 1891 i Joan Pau II va iniciar el procés de la seva beatificació l’any 1989.
Bibliografia:
“Filomena de Santa Coloma” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, vol. 11, p. 130
Carreras de Nadal, Josep-Rafael. “Filomena de Santa Coloma” dins Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Claret, 2000, vol. 2, p. 178

dijous, 2 d’agost de 2012

Relíquies de la roca de la cova de sant Ignasi a Manresa

La tradició, en aquest cas amb fonament, diu que sant Ignasi de Loiola (24 de desembre de Loiola – Guipúscoa, 1491 - Roma, 31 de juliol de 1556) va fer estada a Manresa des del 25 de març de 1522 fins al 18 de febrer de 1523. En una cova natural damunt el riu Llobregat va fer vida penitent , gairebé eremítica, vivint una llarga temporada. Allà se suposa que començaria a redactar una de les seves obres cabdals, els seus Exercicis Espirituals. Aquesta balma, i els edificis que es van construir al seu voltant, han esdevingut un dels principals santuaris de la Companyia de Jesús, fundada per Ignasi. Ocasionalment, ja fa temps, se n’han extret bocins de pols de la roca, per fer-ne relíquies ignasianes, contingudes en uns curiosos sobrets impresos.
Vegeu: Bassegoda, Bonaventura. La cova de Sant Ignasi. Manresa: Fundació Caixa de Manresa; Angle Editorial, 1994. 

dimecres, 4 de juliol de 2012

Relíquies de sant Miquel dels Sants

Miquel Argemir i Mitjà, vigatà de naixement, és conegut com sant Miquel dels Sants. Frare trinitari descalç, va ser canonitzat fa justament 150 anys.

Aquest és un recull de relíquies seves amb un medalló com a beat i la resta com a sant.




dilluns, 4 de juny de 2012

Relíquia de sor Francesca de les Nafres de Jesús


Coloma Antònia Martí i Valls (Badalona, 26 de maig de 1860 - 4 de juny de 1899) va ésser una religiosa catalana. Ingressà al convent badaloní de les Monges Clarisses de la Divina Providència el 12 d'agost de 1882, on va prendre el nom de Francesca de les Nafres de Jesús. Hi morí en llaor de santedat, i durant la seva vida se li atribuïren dons de profecia i alguns miracles i guaricions.
La diòcesi de Barcelona va obrir-ne el procés informatiu per a la causa de beatificació en 1925, tancant-lo en 1929. La causa es va introduir el 8 d'octubre de 1956. Validat en 1969, en 1996 va passar a Congregació per a les Causes dels Sants per a continuar el procés. De moment, ha estat proclamada Serventa de Déu.

Basat en: Ernesto Zaragoza i Pascual. "Sor Francisca de las Llagas de Jesús". Analecta sacra tarraconensia: revista de ciències historicoeclesiàstiques, Nº. 74 (2001), p. 467-496.

dimecres, 30 de maig de 2012

Relíquia del beat Pere Tarrés, com a Servent de Déu


Pere Tarrés i Claret (Manresa, 29 de maig de 1905- Barcelona, 31 d'agost de1950) fou un metge i capellà català. És venerat com a beat per l'Església catòlica.

El diumenge 5 de setembre de 2004, al santuari de la Santa Casa de Loreto, Pere Tarrés fou beatificat per l'església catòlica. La seva festivitat és el 30 de maig, aniversari de la seva ordenació sacerdotal.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pere_Tarr%C3%A9s_i_Claret

diumenge, 27 de maig de 2012

Relíquies del beat Josep Tous i Soler


Josep Tous i Soler (Igualada, 31 de març de 1811 - Barcelona, 27 de febrer de 1871), conegut com a Pare Tous,  va ésser un frare caputxí, fundador de la Congregació de les Caputxines de la Mare del Diví Pastor. 
Fou beatificat el 25 d'abril de 2010 a Santa Maria del Mar de Barcelona.


dimarts, 22 de maig de 2012

Relíquies de Joaquima de Vedruna, com a venerable, beata i santa


Joaquima de Vedruna i Vidal va néixer el 16 d’abril de 1783 i va ser la cinquena de vuit fills d’una família de la burgesia barcelonina que vivia al carrer Hospital. Va rebre una bona formació inicial amb els seus germans, mitjançant un preceptor, que li va permetre adonar-se de les dificultats que suposava ser una persona analfabeta. Quan només tenia 12 anys, se li va despertar la vocació religiosa i va intentar ingressar al convent de l’Encarnació de Carmelites calçades proper a casa seva però no va ser admesa per raó d’edat.
L’any 1799 es va casar a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona amb el vigatà Teodor de Mas, amic de la família i, com el pare de Joaquima, advocat i procurador de la Reial Audiència del Principat de Catalunya. El matrimoni va tenir nou fills dels quals tres van morir amb curta edat.
En esclatar la Guerra del Francès, la família va fixar la seva residència al manso Escorial de Vic, propietat del seu espòs, Teodor de Mas. El van reclamar per exercir diverses tasques dins la contesa mentre Joaquima i els seus fills van restar al mas. L’ocupació de Vic per part de l’exèrcit napoleònic, motivà la fugida  a la  zona de la Calma, al Montseny, on van restar refugiats al mas del Clot de la Móra fins que Vic va ser abandonada per les tropes. Un cop acabat el conflicte, el seu marit va intentar reprendre l’activitat professional a Barcelona però va morir l’any 1816 a causa d’una tuberculosi. Joaquima restava vídua a l’edat de 33 anys.
Va haver d’assumir totes les càrregues familiars. Vivia al manso Escorial de Vic dedicada als seus fills amb la previsió que, quan aquests fossin adults, entraria de religiosa en un convent.
L’any 1819 va conèixer al pare caputxí fra Esteve d’Olot, que va esdevenir el seu director espiritual. A instàncies seves va madurar la decisió de fundar una congregació amb una doble tasca educativa i sanitària, per als més dèbils socialment.  El 6 de gener de 1826, a mans del bisbe de Vic, Pau Jesús Corcuera, Joaquima professava amb el nom de Joaquima del pare Sant Francesc i, el 26 del mes següent, s’iniciava l’Institut dedicat a cura de malalts des dels hospitals municipals, a l’educació de noies des de l’escola pública, i a l’atenció dels marginats des de les Cases de Caritat. Es va posar sota l’advocació de la Mare de Déu del Carme amb el nom de Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat. La primera comunitat estava formada per cinc noies. El manso Escorial va ser el lloc inicial de la seva labor i, va estar regida per una regla, de caire franciscà, redactada per fra Esteve.
El 1837, a causa de la primera Guerra Carlina i de les idees polítiques del seu fill, Joaquima va ser empresonada per un breu període de temps. Posteriorment, va anar a Berga des d’on, l’any 1840, s’exilià a França juntament amb un grup de germanes, passant els Pirineus a peu i es dirigí a Perpinyà on va restar durant tres anys. 
L’any 1843, retornada de l’expatriació, va vigoritzar les cases que ja s’havien fundat abans de la guerra i reobrí el noviciat establert a Vic. Va reprendre la tasca fundacional instal·lant moltes comunitats per tot Catalunya. En aquesta època va rebre la col·laboració del pare Antoni Maria Claret a qui va encomanar l’ampliació de la Regla primitiva amb normes de govern.
L’any 1849 va patir un primer accident vascular cerebral, del que es recuperà.  En 1852, però, es va retirar a la Casa de Caritat de Barcelona, perquè el fred de Vic, afectava la seva salut. Petits atacs de feridura afebliren la seva salut. Va morir a Barcelona el 28 d’agost de 1854 a causa de la gran epidèmia de còlera. Aleshores, les cases fundades per Joaquima de Vedruna ja eren trenta i les germanes unes cent cinquanta.
Pius XII la va beatificar el 19 de maig de 1940 i Joan XXIII la va canonitzar el 12 d’abril de 1959.

Font: Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 61-63

dissabte, 19 de maig de 2012

Relíquies diverses de Francesc Coll, com a venerable, beat i sant


Francesc Coll i Guitart va ser el menor de deu germans, nascut el 18 de maig de 1812, Gombrèn (el Ripollès). Abans de complir quatre anys va quedar orfe de pare. L’any 1823 va iniciar els estudis d’humanitats i filosofia al Seminari de Vic mentre residia a la masia de Puigseslloses del terme municipal de Folgueroles. Posteriorment, va continuar la seva formació en llatí i gramàtica. L’any 1830 va ingressar a l’orde dominicà professant al convent de l’Anunciació de Girona, on va adquirir coneixements de teologia.
A causa de la desamortització va abandonar la vida conventual quna havia assolit el diaconat. Retirat a Gombrèn i a Vic, amb la condició d’exclaustrat, va rebre llicència per rebre el sacerdoci  i va esdevenir prevere a Solsona l’any següent. L’any 1839 va anar de vicari de la parròquia d’Artés i, posteriorment, a Moià. En aquesta època va iniciar una intensa tasca missionera amb el grup format al voltant de la figura d’Antoni M. Claret. El 1844, va rebre el títol de missioner apostòlic recorrent poblacions de diverses comarques predicant en missions, novenaris i quaresmes durant 10 anys.
En el nombrosos viatges per terres catalanes es va conscienciar de la necessitats formatives de la població, especialment de les dones. El 15 d’agost de 1856 va fundar la Congregació de Germanes Dominiques de l’Anunciata per afavorir la formació de les nenes de famílies més necessitades, la vida missionera i l’atenció de malalts.
Va dirigir la congregació fins que la salut li va permetre i la va dotar d’una regla per la qual quedava definit el seu funcionament; a la seva mort, ja hi havia 50 cases fundades.
L’any 1869, mentre predicava, va patir un atac d’apoplexia produïda per una accident vascular cerebral. Aquesta afectació va produir-li una progressiva i ràpida ceguesa, i una minva de les facultats mentals que va derivar, el 2 d’abril de 1875, en la seva mort a  Vic.
El papa Joan Pau II el va fer beat el 29 d’abril de 1979, essent la primera beatificació del pontífex, i Benet XVI el va fer sant, l’11 d’octubre de 2009.