dissabte, 24 de novembre de 2012

Relíquia de Bonaventura Gran, ara beat, com a servent de Déu

Miquel Gran Peris, nascut a Riudoms el 1620. El folklorista Joan Amades el fa fill de Montbrió del Camp i dóna constància del fet que es va casar però curiosament assenyala que “durant el matrimoni va fer vida casta i santa i mai no va, ni tan sols, mirar a la seva esposa (1)”. La Gran Enciclopèdia Catalana, per la seva banda, explica que “morta la seva muller, el 1640 entrà al convent d’Escornalbou dels menors franciscans reformats, del qual passà, sempre llec, a Móra i a Terrassa (2)”. Va adoptar el nom de Bonaventura Gran, amb el qual és conegut, així com, també, ho és amb el de Bonaventura de Barcelona. Traslladat a Roma, el 1658, arriba a ser conseller de diversos papes, reforma l'ordre seràfic (3) amb la fundació de l’orde del Retir (4). Va morir la ciutat italiana, el 1684, havent deixat una digne memòria; per aquest motiu, el 1775, va ser declarat venerable, i beatificat el 1906. La Viquipèdia explica com va caldre dues curacions miraculoses per considerar Bonaventura mereixedor de les distincions atorgades: “l'una el 1790 en què una dona va quedar en un estat gravíssim després de caure del cavall i es va curar inexplicablement després d'haver-lo invocat; l'altra, el 1818 en què una altra dona, quedà inconscient durant tres dies després d'un part i es curà instantàniament després d'aplicar-se-li una relíquia del venerable (5). El seu cos va ser retornat a la seva població natalícia el 1972 on és venerat a la capella del Santíssim de l’església de Sant Jaume Apòstol.
Aquesta relíquia, fixada en un pergamí signat l'11 de setembre de 1848 l'anomena Bonaventura de Barcelona.
 Notes:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 5, p. 96 - 97
2 “Bonaventura de Barcelona”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana,  Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, vol. 5, p. 203
3 “Riudomencs il·lustres” [en línia] Organisme Autònom per a la Societat de la Informació – OASI. Regidories de Cultura i de Festes Ajuntament de Riudoms [Consulta: 15 de novembre de 2008] Disponible a:
http://www.riudoms.org/niv2.php?id=100
4 Amades, Costumari, Íbid.
5 “Beat Bonaventura Gran” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 15 de novembre de 2008]Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Beat_Bonaventura_Gran

dilluns, 5 de novembre de 2012

Relíquies de Maria Ràfols, com a serventa de Déu i com a beata

Maria Ràfols Bruna va néixer a Vilafranca del Penedès el 5 de novembre de 1781. De joveneta va ingressar al monestir barceloní de les religioses hospitalàries de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Durant aquesta estada hi hagué una gran epidèmia a la ciutat i això la va inspirar que calia fundar una congregació dedicada a l’assistència de malalts.
El 1804 es va traslladar a Saragossa on va exercir de superiora de l’hospital de Nostra Senyora de la Gràcia. Des d’aquesta posició va destacar per la seva actuació durant el setge que va patir la ciutat durant la Guerra del Francès.
Va ser fundadora de les Germanes de la Caritat de Santa Anna juntament amb el P. Joan Bonal (Girona, 1769 – Zuera, 1829).
Va morir a la ciutat capital aragonesa el  30 d'agost de 1853.
Fou beatificada per Joan Pau II l'1 d'octubre de 1994.

Font: Soler, Raimon. “Ràfols Bruna, Maria” dins: Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Claret, 2001, vol. 3, p. 198

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Relíquies d’Antoni Maria Claret com a venerable, com a beat i com a sant

No hi ha dubte que un dels sants catans amb més dotació de relíquies és sant Antoni Maria Claret. La seva personalitat, central en l’Església catalans del segle XIX, i de contundent influència en la del segle XX, mitjançant l’orde claretià, li han proporcionat una aureola que llueix amb llum pròpia.
Antoni Maria Claret i Clarà fou el cinquè d’onze germans dels quals cinc van morir a curta edat, nascut el 23 de desembre de 1807 a la població de Sallent. Els primers estudis els va fer a Sallent on la família regentava una fàbrica de filats i teixits de cotó. Hi va treballar inicialment en totes les tasques del procés de producció.
L’any 1824 es va desplaçar a Barcelona per perfeccionar els estudis de producció tèxtil combinant la feina a una fàbrica amb classes tècniques a la Llotja. Aleshores, va orientar la seva vida a la vocació religiosa iniciant els estudis de filosofia i teologia al seminari de Vic. El 1835 es va ordenar sacerdot i va exercir, durant dos anys, a la seva població nadiua. L’any 1839 va dirigir-se a Roma on va intentar ingressar a la Companyia de Jesús però una malaltia el va fer tornar a Catalunya.
Entre 1840 i 1843, va ser rector a les parròquies de Viladrau i de Sant Joan d’Oló. Posteriorment, després de rebre el títol de missioner apostòlic per la Santa Seu, es va dedicar a formar un grup de religiosos anomenat Germandat Apostòlica. En aquest període va recórrer un gran nombre de poblacions on era reclamat per les seves capacitats d’oratòria que sempre feia en llengua catalana.
El 1848 va fundar l’editorial Llibreria religiosa on va publicar diverses obres de caràcter pietós i pastoral. Aquell mateix any, va ser acusat de col·laboració amb  els carlistes i va marxar a Canàries durant uns mesos continuant la seva labor missionera. El 16 de juliol de 1849, altre cop a terres catalanes i concretament a Vic, va fundar la Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, coneguts com a claretians.
Un cop nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba, el 1850, va ser consagrat a la catedral vigatana. A Cuba es va dedicar a l’organització del clergat i va mantenir una especial atenció a la problemàtica social de l’illa. El 1855 va participar en la fundació de l’Institut Apostòlic de Maria Immaculada per a l’Ensenyament.
Va renunciar a l’arquebisbat per l’enfrontament amb les autoritats locals i un atemptat del qual va sortir il·lès. A partir de 1857, durant 12 anys, va residir a Madrid fent de confessor de la reina Isabel II. Va ocupar diversos càrrecs de direcció espiritual i d’administració entre els quals va destacar la presidència del monestir de l’Escorial; mentre, exercia el càrrec d’arquebisbe de Trajanòpolis des de 1860. El setembre de 1868, va acompanyar la reina al seu exili francès destronada per la revolució que va iniciar el Sexenni Democràtic o Revolucionari. En aquest període va assistir al concili Vaticà I a Roma. Posteriorment, es va establir a Prada de Conflent  i va passar els seus darrers dies al monestir cistercenc de Fontfreda, proper a Narbona.
Quan va morir, el 4 d’octubre de 1870, la comunitat claretiana ja estava formada per vuitanta-quatre religiosos i s’havien fundat sis cases en diverses ciutats catalanes i espanyoles. També, els claretians, tenien presència a Prada de Conflent, a Alger i a Santiago de Xile.
Un aspecte destacat del pare Claret va ser la seva abundant producció literària. Va escriure i publicar gairebé un centenar d’obres, entre llibres i opuscles, amb contingut catequístic. Entre aquestes destaquen: Cami dret i segur per a arribar al Cel, Catecisme de la Doctrina Cristiana, editats a la dècada de 1840 i dels quals se’n van fer diverses edicions; Sermons de missió, Colección de pláticas dominicales, a la dècada de 1850, Autobiografia, i Pláticas doctrinales i  L'Egoísmo vençut, a la de 1860.
La seva festa és el 24 d’octubre. Pius XI el va beatificar el 25 de febrer de 1934 i Pius XII, el 7 de maig de 1950, el va canonitzar. És patró del gremi dels teixidors i, en general, dels oficis relacionats amb la indústria tèxtil; a Terrassa, del gremi tèxtil llaner. També, dels estudiants, dels educadors claretians i de la premsa catòlica.


dilluns, 8 d’octubre de 2012

Relíquies de santa Teresa de Lisieux o del Nen Jesús

Santa Teresa del Nen Jesús (1873 – 1897), santa Teresa de Lisieux o santa Teresina, són els noms que rep aquesta religiosa canonitzada per diferenciar-la de santa Teresa de Jesús o d’Àvila. De nom secular Thérèse Martin va ingressar a l’orde de les carmelites descalces a l’edat de 15 anys. A causa de la tuberculosi va morir a l’edat de 24 anys.
Aquesta vida curta no va impedir que, ràpidament, esdevingués una de les religioses –futures santes- més invocades. Aquesta gran popularitat va fer que, contràriament al que solia ser habitual fins aleshores, fos beatificada només un quart de segle després de la seva mort, el 1923, i, encara més sorprenent, canonitzada només dos anys després, el 1925. La gran quantitat de relíquies en tarjetes són un testimoni d'aquesta gran devoció.
Santa Teresina va escriure la seva pròpia biografia on va fer la promesa que “després de la meva mort faré ploure roses”. Aquesta frase va fer fortuna i se la sol presentar, iconogràficament, vestida de carmelita, amb un crucifix i un ram de roses als braços. Les roses, o més aviat els seus pètals, són ben presents, també, en els actes de veneració que se li adrecen.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Relíquies de la clarissa Anna Maria Antigó venerada a Perpinyà

Relíquia A
La ciutat nord-catalana de Perpinyà venera, en el seu convent de Santa Clara, la figura i el cos d’Anna Maria Antigó. Aquesta religiosa és tinguda com a beata malgrat mai hagi obtingut la declaració oficial.
Pep Vila (1) a la revista Presència, esmenta com es pot veure el seu cos incorrupte al convent Reial de Santa Clara de la Passió del barri del Vernet de Perpinyà: “en un altar lateral, gairebé darrera la porta d’entrada, hi ha el taüt cobert per un vidre que mostra el cos de la clarissa, amb un perfum de santedat que es perpetua des de segles enrere” i afegeix que “sencera com una ametlla, va vestida amb un hàbit burell; té la pell del rostre i mans grogosa i apergaminada”. La causa de beatificació es va iniciar el 1905, moment en el qual es va editar un opuscle del qual Vila en va recollir les següents dades: “En 1842 i després d’aixecar la coberta del taüt, l’atmosfera va quedar embalsamada amb l’aroma que exhalava aquell dipòsit” i continuava dient que “després de netejar la pols del cadàver i veure l’estat dels hàbits, les monges la vestiren de nou sense cap dificultat perquè el cos era flexible com el d’una dona viva. Notaren, això sí, un esqueixament al llavi superior i la pèrdua de dues falanges dels dits del peu”.
Relíquia B
La religiosa va néixer el 1602 i va morir el 28 de setembre de 1676 i formava part de la congregació de les clarisses des de 1621.
Les dues relíquies que s’exposen, una de la tela que va cobrir el cos i l’altra del seu propi hàbit son uns sobrets en els quals, a la part superior, hi consta una impressió en francès:
Relíquia A: “Linge qui a enveloppé le corps de notre vénérée Mère Anna Maria Antigó, religieuse clarisse, morte en odeur de sainteté le 28 septembre 1676, à l’age de soixante-quatorze ans, dont le corps se trouve encore intact”. És a dir: “Tela que va embolicar el cos de la nostra venerada Mare Anna Maria Antigo, religiosa clarissa, que va morir en olor de santedat el 28 de setembre de 1676, a l'edat de setanta-quatre anys, on el cos encara està intacte”.
Relíquia B: “Habit de notre vénérée Mère Anna Maria Antigó, religieuse clarisse, morte en odeur de sainteté le 28 septembre 1676, à l’age de seixante-quatorze ans, dont le corps se trouve encore intact”. És a dir: “Hàbit de la nostra venerada Mare Anna Maria Antigo, religiosa clarissa, va morir en olor de santedat 28 setembre 1676, a l'edat de setanta-quatre anys, on el cos encara està intacte”.
Nota:
1 Vila, Pepe. “Anna Maria Antigó, la santa incorrupta” Dins: revista Presència, 24 – 30 de gener de 1993, p. 22 - 23

dilluns, 10 de setembre de 2012

Relíquia de la mesura del peu de la Mare de Déu

Els Evangelis canònics no proporcionen gaire informació de l’aspecte físic de Maria, la Mare de Déu, ni de la seva edat en els moments clau de la seva vida. Precisament, Evangelista Vilanova afirma que Maria és “esmentada només d’una forma discreta i episòdica (anunciació, visitació, Betlem, purificació, fugida a Egipte, visita al temple, noces de Canà, crucifixió, Pentecosta, en el conjunt de la literatura neotestamentària” (1). Cal anar als evangelis apòcrifs per trobar informació personal de la Mare de Déu, especialment en el període anterior al naixement de Jesucrist. El protoevangeli de Jaume relata la vida de Maria fins al naixement de Jesús però no ofereix dades relacionades amb l’edat i aspecte de Maria en relació als fets concrets de la seva biografia (2).
Per aquesta raó esdevé especialment curiosa i interessant una relíquia sobre paper on hi ha impresa la suposada planta de la sabata de la Mare de Déu. A l’interior del perímetre d’aquesta planta hi ha un escrit, en italià, que ens aproxima a la seva procedència sense, però, determinar-la: “Justa mesura del peu de la Santíssima Verge Mare de Déu, treta del seva veritable sabata, que es conserva amb molta devoció en el un convent d’Espanya. El Papa Joan XXII va concedir 300 anys d'indulgència a qui besi tres vegades aquesta mesura i resi tres Avemaries, les que van ser confirmades pel papa Climent VIII, l'any de la nostra redempció de 1603. Aquestes indulgències no tenint prescripció de nombre es poden guanyar totes les vegades al dia que desitgin els devots de la Santíssima Mare de Déu. Es pot també aplicar per les ànimes del Purgatori. És permès per a major glòria de la Reina del Cel i de la terra, treure d'aquesta mesura altres semblants a ella les quals totes tenen les mateixes indulgències. Maria Mare de la Gràcia, prega per nosaltres”.
L’aspecte que, d’entrada, desperta la curiositat és la seva dimensió. La seva llargada màxima és d’uns 18,5 centímetres. Això indicaria, en les mides actuals, que seria una sabata amb número 29-30, que estaria relacionat amb una edat de 5 anys. Per altra banda, és interessant el fet que, tot i indicar que es tracta d’una relíquia en possessió d’un “convent d’Espanya” estigui escrit en un text redactat en italià. En qualsevol cas, assenyala l’interès internacional de la relíquia.
Pot donar-se el cas, malgrat no ho indiqui l’escrit de la relíquia, que estigui relacionada amb la planta del peu d’una imatge mariana venerada, com sí diu, en un monestir espanyol. Són més habituals del que sembla aquestes relíquies que aporten mesures d’imatges escultòriques ja sigui amb unes cintes, que indiquen llargada o perímetre, o d’altres que, com l’exposada en aquest text, fa referència al peu. De casos propers n’hi ha Rovaprevera (Torelló) o, ja més llunyà, a Loreto (Itàlia). D’aquests darrers, podeu llegi un interessantíssim apunt del bloc & Piscolabis Librorum del 2 de març de 2009.
Notes:
1 Vilanova, Evangelista. “Maria” dins Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, vol. 14, p. 394
2 Santos, Aurelio de. Los evangelios apócrifos: edición crítica y bilingüe. Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 1985, p. 136-176

dissabte, 1 de setembre de 2012

Relíquia nord-americana de sant Ramon Nonat

Contraportada i portada
El naixement de sant Ramon va ser conseqüència, segons la tradició, de la intervenció decidida del senyor de Cardona; al voltant de l’any 1200, amb l’espasa va obrir el ventre de la mare quan aquesta ja havia mort. D’aquest fet li prové el sobrenom de no nat ja que no havia estat infantat de forma natural.

Pâgines interiors 2 i 3
A l’edat de 21 anys va ingressar en l’orde, recentment fundada, de la Mercè. Des d’aquesta organització, ja ordenat sacerdot, va participar en diverses redempcions d’esclaus. D’aquestes gestes se’n recorden tres de remarcables, una a València i dues a Alger, on va deslliurar de l’esclavatge a una gran quantitat de captius. La tradició també recorda el fet que el mateix sant va estar esclavitzat durant diversos mesos. Aleshores, va patir martiri amb un cadenat que li tancava la boca i li impedia divulgar la fe cristiana. Quan feia camí cap a Roma, el 31 d’agost de 1240, va morir al castell dels vescomtes de Cardona.
La seva festivitat se celebra el 31 d’agost. L’any 1620 va rebre la beatificació per Urbà VIII i la canonització, el 1657, per Alexandre VII.
La difusió de l’orde mercedari ha donat una gran empenta a la devoció dels seus sants. A l’estat d’Ohio dels Estats Units hi ha la població de Berea on va té la seu un convent de l’orde de la Mercè. Aquest cenobi és el lloc d’origen d’aquesta relíquies de tercer ordre (per contacte). Un petit díptic de 60 x 55 mm, amb quatre pàgines.
Portada (pàg. 1): Sant Ramon Nonat, cardenal (encerclant dibuix). Patró de la Maternitat, advocat de felicitat a la família cristiana Contraportada (pàg. 4): Pares de l'Ordre de la Mare de Déu de la Mercè. Monestir de la Mare de Déu de la Mercè, Berea, Ohio Interior (pàg. 2): Sant Ramon Nonat. Aquest membre estimat i sant de l'Ordre de la Mare de Déu de la Misericòrdia ha fet durant centenars d'anys, assistits per esposes i mares cristianes. La seva assistència es recomana a les dones embarassades i per a tots els que busquen pau, tranquil•litat i felicitat en la famíliaInterior (pàg. 3): Aquesta santa tela va tocar una relíquia de Sant Ramon Nonat